• ENDESA CELEBRA EL CENTENARI DE LA CENTRAL HIDROELECTRICA DEL TALARN

    2 març, 2016 Construccions Pallars 0

    Aquest dimecres, 2 de març, farà 100 anys que la Barcelona Traction, Light and Power Company, coneguda popularment com La Canadenca i predecessora d’Endesa, va posar en funcionament el complex hidroelèctric de Talarn –anomenat també de Sant Antoni o de Tremp–. En el seu moment la presa va esdevenir la més gran d’Europa i la setena del món, mentre que el pantà va ser un dels primers que es va construir a Catalunya i el primer gran embassament de l’estat espanyol ideat per a un ús hidroelèctric. Juntament amb les instal·lacions de Camarasa regula absolutament les aigües del Noguera Pallaresa, fent d’aquest riu un dels més aprofitats hidràulicament de la península. Així, aquesta instal·lació continua sent avui dia una de les més importants del país, des d’on s’aprofita l’aigua del riu per produir una mitjana de 119.086 MWh anuals.

    2016030112504976272

    La seva construcció, dirigida per Mr. Billings –un enginyer amb una àmplia experiència en aquesta classe d’obres que va ser contractat per La Canadenca–, va començar a finals del 1911 amb l’obtenció dels permisos que van permetre iniciar les obres el novembre de 1912 amb un túnel de derivació del riu Noguera Pallaresa. El punt escollit va ser, després d’exploracions i sondejos, l’estret de Sant Antoni de Susterris, de manera que es van inundar terres dels municipis de Talarn, Aramunt, Salàs de Pallars, Orcau, Claverol i la Pobla de Segur. El nom de Sant Antoni li ve donat, de fet, perquè un dels edificis que va quedar submergit és l’ermita de Sant Antoni de Susterris, que encara se’n pot veure la punta del campanar quan el nivell d’aigua és molt baix.

    Per a portar a terme l’obra va ser necessari executar la central auxiliar de Sossís –situada a prop de la Pobla de Segur–, una cimentera, la carretera de Terradets, canals de rec (que van propiciar nous conreus com ametllers i farratges) i un campament pels 4.000 treballadors que hi van participar, ja que la conca de Tremp no comptava amb prous allotjaments com a conseqüència de l’augment de població, que entre el 1912 i el 1916 va créixer un 65%.

    L’agost del 1914 hi havia construïts els primers 40 metres de la presa –els més costos i dificultosos–, la línia de transport elèctric i la subestació d’arribada a Barcelona. Així doncs, les obres avançaven a bon ritme, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial va paralitzar les obres perquè els crèdits procedents dels bancs europeus i americans van ser congelats, ja que els diners es dedicaven a la guerra. Gairebé un any després, concretament al juliol, La Canadenca va reprendre els treballs de construcció i al febrer del 1916 es va començar a omplir l’embassament més gran de l’estat espanyol ideat per a ús hidroelèctric, de 12 quilòmetres de llarg i amb una capacitat de 233 hm3. Per la seva banda, la presa de contenció, que va ser la més gran d’Europa durant anys i la setena a nivell mundial, fa 82 metres d’alçada sobre la llera del riu per 206 metres de longitud.

    Al cap d’un mes, el 2 de març, va entrar en servei el primer grup turbina-alternador de la central i al llarg d’aquell any se’n van posar en funcionament tres més de manera esglaonada (1 d’abril, 4 de setembre i 1 de novembre) amb l’objectiu de poder fer arribar l’electricitat a les zones de més demanda situades a l’entorn de Barcelona gràcies a una potència instal·lada de 28 MW. Actualment la seva funció principal continua sent la producció d’energia, amb una potència instal·lada de ­­­­35,2 MW, tot i que també s’utilitza per abastir canals de reg pels pobles per on passa i en menor mesura com a reserva d’aigua de boca.

    Coincidint amb els període estiuenc, Endesa també regula la làmina d’aigua de l’embassament perquè veïns i turistes puguin utilitzar-lo com a platja d’interior i combatre així la calor extrema de l’estiu a les comarques lleidatanes. De fet, aquest és un dels espais que té més platges o cales accessibles per al bany i la navegació sense motor, així com per a la pràctica d’esports d’aventura.

    La totalitat del complex hidroelèctric de Talarn, que està format per la presa, l’embassament i la central de producció d’electricitat, va suposar una inversió de gairebé 39 milions de pessetes. Amb aquests diners s’haurien pogut construir fins a 98 edificis com la Casa Milà de Barcelona, coneguda popularment com La Pedrera, que també data d’aquella època i ja va ser un edifici considerat molt costós.

    Exposició ‘El pallars il·lumina Catalunya’

    Amb motiu del 100 anys d’història de les hidroelèctriques al Pirineu, Endesa va cedir, a través del seu Fons Històric, una trentena de peces a l’exposició itinerant “El Pallars il·lumina Catalunya” que es va inaugurar el setembre de 2012. La mostra explica de manera divulgativa el paper de les hidroelèctriques en la industrialització de Catalunya, així com la transformació del territori, entenent aquests centres de producció d’energia elèctrica com a patrimoni industrial singular que cal posar en valor. Ara, aquesta exposició quedarà ubicada de forma permanent en un espai de la central de Talarn que Endesa ha cedit amb aquesta finalitat, concretament a l’antic magatzem i taller de la central hidroelèctrica.

    Una turbina Pelton de dimensions petites, un regulador hidràulic, un transformador, un comptador portàtil, fusibles, una taula de despatx i una màquina d’escriure antigues. Aquestes són algunes de les peces que el Fons Històric d’Endesa ha lliurat temporalment per participar en la exposició i emfatitzar els factors tecnològic i humà com a elements claus en la producció d’energia elèctrica a Catalunya.

    Així, d’una banda es presenta el context d’un Principat on la seva base energètica mancava de carbó, electricitat i hidroelectricitat i com Endesa i les seves predecessores van aconseguir desenvolupar la producció a principi del segle XX aprofitant la força dels rius i garantint, d’aquesta manera, la prosperitat industrial. Barcelona va passar a ser una ciutat il·luminada i Catalunya es va convertir en una de les principals zones industrialitzades d’Europa. D’altra banda, l’exposició dóna importància a l’aportació humana, sense la qual no hauria estat possible tirar endavant el projecte, tant de treballadors de peu com de persones emprenedores com Emili Riu, Carlos Montañés o Federick Stark Pearson, que van construir les tres primeres centrals hidroelèctriques al Pirineu.

    La mostra va acompanyada d’un catàleg editat pel Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) que compta amb el suport d’Endesa, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Tremp, l’Ajuntament de Barcelona, l’Ajuntament de la Torre de Capdella, l’Ajuntament de Salàs de Pallars i l’Ajuntament de Talarn. Un cop la mostra quedi instal·lada permanentment a la central de Talarn passarà a ser gestionada pel consistori trempolí.

    Els orígens d’Endesa a Catalunya

    A finals del 1911 es van fundar dues grans companyies, grans competidores als inicis, que van impulsar l’explotació hidroelèctrica del Pallars i l’electrificació de Catalunya. Ambdues van unir les seves trajectòries anys més tard i l’actual Endesa a Catalunya és fruit de la iniciativa d’aquestes empreses. Es tracta de Riegos y Fuerza del Ebro, filial de l’empresa Barcelona Traction Light and Power Company Limited –fundada a Toronto per Fred Stark Pearson i coneguda popularment com la Canadenca– i Energía Eléctrica de Cataluña –impulsada per Emili Riu, financer i emprenedor pallarès amb capital majoritàriament francès–.

    Un enginyer barceloní, Carlos Montañés, va convèncer Fred Stark Pearson de les grans possibilitats de negoci a Catalunya. Junts van obtenir en poc temps concessions per a construir els aprofitaments hidroelèctrics de Sossís (1912), Seròs (1914), Sant Antoni (1916), Camarasa (1920), Sant Llorenç (1930), Gavet (1931) i Terradets (1935). És considera Seròs la primera central que va entrar en funcionament perquè Sossís es considera una central auxiliar executada per construir Sant Antoni.

    Durant la Primera Guerra Mundial la indústria catalana va créixer de manera espectacular i, en conseqüència, es va elevar la demanda energètica. Fins aleshores l’electricitat s’havia vist més com un luxe que com una oportunitat, però la Canadenca va començar a oferir contractes a preus baixos als grans consumidors, amb la qual cosa es va estendre el seu ús, i el juny de 1923 va absorbir la seva competidora, Energía Eléctrica de Cataluña. Així es va unificar la xarxa de transport d’electricitat i es va augmentar la capacitat de producció per a poder il·luminar els carrers i les llars, de manera que va permetre la substitució del vapor i la tracció animal en transports i empreses. Les concessions aconseguides per Emili Riu van permetre la construcció de les centrals de Capdella (1914), Molinos (1917) i la Plana de Mont-ros (1949).

    En menys de tres dècades –entre el 1912 i el 1940– es van construir dotze centrals hidroelèctriques a l’eix format pels rius Flamisell, Noguera Pallaresa i Segre. Aquestes generaven el 60% total de l’electricitat que es consumia a l’àrea de Barcelona. Nou d’elles es troben a la comarca del Pallars Jussà, dues a la Noguera i una al Segrià.

    Categories: Uncategorized

    Deixa un comentari

Translate »